Vaig assistir la al AI Congress Barcelona 2025, l’edició 11, que es va celebrar els dies 22 i 23 d’octubre a l’Auditori L’illa, i vull compartir algunes reflexions personals sobre el que he vist i après.
El primer dia del AI Congress Barcelona 2025 va començar fort.
La primera xerrada que vaig assistir va ser la de l’Albert Esplugas sobre el Present i el futur de la IA que ens va convidar a fer un viatge per l’estat actual i el futur de la intel·ligència artificial. Va parlar de tot: de la IA generativa, dels agents intel·ligents, de la multimodalitat i fins i tot de la IA quàntica. El missatge d’Esplugues va ser clar: la IA ja no és futur, és infraestructura. No és tant una revolució, sinó una capa més d’abstracció sobre la qual construirem la propera generació d’aplicacions. I sí, això vol dir que els propers anys veurem menys PowerPoints amb promeses i més implementacions reals. Potser.
De la teoria al terra: l’Edge Computing com a nova frontera
Tot seguit, Jaume Clotet va baixar la IA del núvol (literalment) amb la seva ponència “Edge computing i la IA a les teves mans”. Una sessió molt ben estructurada que explicava per què l’Edge AI és tan important: perquè porta la intel·ligència allà on passen les coses, reduint latència, consum de dades i riscos de privacitat. Va posar exemples molt tangibles: des de sistemes mèdics que analitzen senyals en temps real fins a sensors industrials capaços de prendre decisions locals sense enviar-ho tot al núvol. És un canvi de paradigma subtil però profund: la IA deixa de ser un cervell llunyà i es converteix en una xarxa de petits nodes capaços de pensar per ells mateixos. La meva reflexió? Si això avança com sembla, potser la propera “transformació digital” serà silenciosa, descentralitzada i molt més pràctica del que pensem.
Una demo amb humor i realisme: els multiagents de Softeng
Després va arribar la part més divertida i alhora més aterrada a la realitat: la sessió de David Castllà i Marc Jordana, sobre “Sistemes multiagent d’IA”. Ja ho havien fet l’any passat, i han tornat a demostrar que la millor manera d’explicar conceptes complexos és amb una bona dosi d’humor i honestedat. Van mostrar com els sistemes multiagent poden coordinar-se per gestionar processos empresarials reals: fluxos de dades, seguretat, governança… Tot això amb exemples pràctics dins de l’ecosistema de Microsoft Azure.
El toc internacional: NVIDIA i la IA sobirana
També vam tenir el toc internacional, naturament. El protagonisme va ser per Rod Evans, de NVIDIA, amb una keynote molt esperada sobre la IA sobirana. Va explicar com la companyia lidera el concepte de computació accelerada i com Europa intenta assegurar-se que el futur de la IA no depengui exclusivament de Silicon Valley o Pequín. La “IA sobirana”, va dir Evans, és la capacitat d’un país per desenvolupar i governar els seus propis sistemes segons les seves lleis, ètica i interessos. Un concepte ambiciós… Però també una mica utòpic, sobretot si mirem les dependències tecnològiques actuals. Tot i així, el missatge és potent: Europa vol ser protagonista, no només client.
Reconèixer la humanitat dins la tecnologia: Carme Torras
Després d’un matí ple de sigles i arquitectures, va ser un respir veure reconeguda la trajectòria de Carme Torras, de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (UPC-CSIC). Va presentar un projecte d’aquells que recorden per què fem tot això: robots assistencials capaços d’ajudar pacients hospitalaris a menjar sols. Una recerca que combina tecnologia, empatia i utilitat social, tres paraules que, sincerament, no sempre van juntes en aquest sector. A més ens va mostrar la seva faceta d’escriptora i divulgadora sobre ètica robòtica i tecnologia, a part de recomanar-nos llibres i pel·lícules!
I per acabar, la dosi de filosofia: Josep Maria Ganyet
I si algú podia tancar la sessió amb humor i profunditat a parts iguals, era Josep Maria Ganyet. Amb la seva xerrada “Si la IA és la resposta, quina era la pregunta?”, va aconseguir condensar frikisme, ironia i pensament crític en mitja hora (i li van faltar minuts). Amb referències a L’autoestopista galàctic, al número 42 i a la cultura pop digital, Ganyet ens va recordar que la IA no és màgia, sinó una eina. I que potser ens hem oblidat de preguntar-nos què volem fer realment amb tanta potència.
Les meves impressions : una barreja d’entusiasme i alarma
La IA arriba a l’empresa de debò. Fins fa poc la IA generativa era qüestió de demos, start-ups o pilots. Avui, veig empreses grans que ja reordenant processos, pensen en milers d’agents interns (com va explicar l’Albert Espluques). És optimista? Sí. Però també exigeix preparar-se.
Sobirania i control de les dades = nova moneda. Si la IA ha de prosperar, no pot basar-se només en models potents: calen dades netes, accessibles i gestionades correctament. Em va quedar clar que qui tingui aquest actiu ben organitzat tindrà avantatge. Però fins i tot aquells que ja creuen tenir-lo, reconeixen que el camí és llarg.
Governança, governança, governança. Avui, més que mai, “fer IA bé” vol dir “fer IA que es pugui explicar, auditar i confiar”. El model tècnic ja no és suficient. El repte organitzatiu i ètic és enorme. I aquí hi entro jo amb la meva dosi d’escepticisme: massa vegades veig presentacions de 30 minuts i mil paraules com “responsable” i “ètic” que no van acompanyades de detalls operatius. Aquests ponents del primer dia van ser clarament conscients d’això, però la meva impressió és que moltes empreses encara caminen més per intuïció que per estructura.
Idees de futur (abans que siguin passat)
Preparem l’estructura de l’empresa per “agents interns”. No és ja tant qüestió de substituir persones per màquines, sinó de redefinir rols: què fan els humans quan els agents es fan càrrec de processos? Qui fixa les metes i qui controla els resultats?
Invertim en sistemes de transparència de dades. No podem obviar que una bona IA necessita una bona alimentació: dades. I això exigeix polítiques de dades, governança, auditories i arquitectures obertes.
Fem de la IA una cultura, no només una tecnologia. Veure assistents que ja parlen de fluxos de treball, automatització i agents em fa pensar que la “transformació digital” clàssica ja estava llunyana: ara és transformació organitzativa de debò.
Però… i les limitacions? Sí, també n’hi ha
L’expectativa vs. la realitat. Mentre algunes empreses ja anuncien milions d’euros estalviats gràcies a la IA, molts altres casos encara no passen de la prova de concepte … hi ha moltes “promeses en curs”.
L’accés i la competitivitat. No totes les organitzacions tenen la capacitat de desplegar agents sofisticats . Això podria obrir una bretxa entre grans i mitjans.
La pressió de si estem preparats. Quan escoltes que en una empresa hi haurà 1.500 agents d’IA per a 500 treballadors, penses: “perfecte”, però també penses: “i si no estem preparats?”.
El AI Congress Barcelona em deixa amb una sensació clara: som en un moment de punt d’inflexió. La IA ja no és una moda, sinó una necessitat empresarial. Però això no vol dir que sigui senzilla. El repte que ve, i que alguns dels ponents ja van mencionar, no és només què podem fer amb IA, sinó com ho fem bé. Crear agents, habilitar dades, repensar treball… tot això és possible, però no automàtic. Per a mi, el missatge és: emociona’t, però no oblidis preparar-te. El futur de la IA a l’empresa no el decidirà tant la tecnologia, sinó la disciplina amb què la implementem.