La notícia que Albània ha nomenat un agent d’intel·ligència artificial com a ministre ha recorregut tots els mitjans internacionals en pocs dies. I naturalment ens sona tan disruptiu com estrany. És fàcil deixar-se endur pel titular i pensar que estem davant del primer pas d’un futur governat per màquines. Però, si ho analitzem amb calma, potser el que tenim al davant és més un gest simbòlic , o fins i tot de màrqueting polític, que no pas una revolució real en la manera de fer política.
El punt clau, crec, és que estem començant a inflar la importància de la IA en espais on encara no toca. I això no vol dir que no sigui rellevant, sinó que la situem en un pedestal on correm el risc de confondre possibilitat amb realitat.
Pensem-hi amb perspectiva. Quan les fulles de càlcul van arribar a les oficines als anys vuitanta, van canviar completament la manera de gestionar finances i dades. Tasques que ocupaven jornades senceres es resolien en poques hores. Quan les bases de dades es van estendre, vam poder organitzar informació i recuperar-la amb una rapidesa mai vista, transformant des de l’administració pública fins a les empreses privades i enviant tones i tones d’arxivadors de paper a la paperera de la història. I quan internet va esclatar, el nostre accés al coneixement i a la comunicació es va multiplicar exponencialment. Totes aquestes eines van transformar la societat i la manera de treballar, però ningú va pensar mai en nomenar a l’Excel com a ministre de finances.
Amb la IA sembla que ens passi una cosa diferent: busquem constantment titulars impactants per demostrar que estem a l’avantguarda. Però, en realitat, encara estem a la fase de trobar quin és el seu lloc real, útil i sostenible dins de les nostres institucions i empreses.
Això vol dir que la IA no serveix per a res en política? Ni molt menys. Un “ministre d’IA” podria ser útil si l’entenem com el que és: un assistent potentíssim capaç d’analitzar dades, generar escenaris i fer recomanacions basades en informació que seria impossible de processar manualment. Podria ser una eina que ajudi els polítics humans a prendre decisions més informades i transparents, i fins i tot, incorruptible, cosa que aniria molt bé segons on! Però el que no pot ser és un substitut del criteri humà, del context cultural i social, ni dels valors que exigeix governar.
El risc, si no fem aquest matís, és convertir la IA en una mena de tòtem tecnològic al qual deleguem més del que toca. I això té conseqüències: d’una banda, podem generar expectatives irreals sobre les seves capacitats. De l’altra, podem alimentar pors infundades sobre un futur en què les màquines ens governen.
La lliçó de tot plegat potser és que hem de tornar a veure la IA com el jo crec que és: una eina. Una eina potent, sí, com ho van ser en el seu moment les que comentavem abans, totes aquestes tecnologies van transformar la nostra forma de treballar i de relacionar-nos, però sempre en combinació amb la capacitat humana. Ningú va pensar que Excel substituiria un ministre d’economia, però tothom sap que sense Excel seria impossible gestionar els pressupostos actuals.
Amb la IA passa el mateix. El seu potencial és enorme, i ben utilitzat ens pot ajudar a avançar molt. Però encara som nosaltres qui hem de posar el criteri, els límits i l’ètica. Potser el que realment ens diu el “ministre d’IA” d’Albània és que encara no tenim clar com explicar i comunicar aquestes eines, i que la fascinació pel titular a vegades ens pot més que la reflexió sobre l’impacte real.
El futur no és un govern de màquines ni tampoc un món sense tecnologia. El futur és aprendre a conviure amb eines cada cop més sofisticades sense caure en ni l’exageració ni la por. I això, al cap i a la fi, depèn només de nosaltres.